10 de nov. 2017

reversionota


A la moto del ser hi vas de paquet
a tota pastilla
l'angoixa-gasolina optimitza
l'absurd com a recialla de l'experiència

i pel camí,
cada vegada que vas per tirar-te de la moto,
els que t'estimen no et deixen caure

i et preguntes si no és aquesta
la forma més exacta de condemna.


3 de nov. 2017

Campsmundanament, uns esbossots



I


D’enlluernamenta a enlluernamenta
com qui cavalca el seu fer l’indi
prenc consciència de la ceguesa.
¿No veus en el rictus de la cara
el meu buidar-m’hi els ulls?
¿Com s’hi perfà desfeta la mirada?
¿La forma que és principi però no ordre?



II

I ja és llenguatge la mirada
amb la que et remires el llenguatge
(no té essència enllà de l’existència),
no el contorn o el marge sinó l’ull
on s’arremolina el món.
La paraula és la cosa i la resta és mite,
no les bafarades d’ego
ditades a l’espill de narcís sinó el mite
que connecta el cíclop amb la pedra,
l’improvís com a Absolut,

de la identitat fixa al cicle de l’aconeixement pur
un devenir que és la funció d’un món així concebut,
l’ídem del llenguatge quan redunda i deixa entreveure
l'individu 
com a grumoll penjant 
del confegidor de poemes (sics!).



III

No cal pensar en caminar
per caminar (ans el contrari),
tan sols la direcció a prendre.
Resulta que no hi ha camí
enllà les ganes de fer via.
Cap més camí que calçar les ganes,
la pensa vessada sobre si mateixa.



IV

L’eternitat és temps que no pot ser.
El temps, el silenci de Déu.
És fals el verb ser.
També el no-ser.
(I els paisatges són estats d’ànim, sí,
prô és l’Altre qui ens fa d’espill,
ombra del rellotge de sol 
al migdia del món.)
Tot jo un mot
del quest de la qüestió. 
  

31 d’oct. 2017

Un 'poema' pamfletari


Espanyats en això nostre a la camisa de força de la llei, atada bien atada, aplegats a les seves costures, l'urna esdevé boca trobada on parlar de tu a tu.

La costellada fou tanmateix considerable
(vegis com la doble accepció del mot retrata certa 'equidistància').

Amb la biga a l'ull l'estat fabricà porres
per repartir unitat a discreció
i amb la palla en el propi hi redundaven bells somnis humits,
la qual cosa tanmateix no esborra el fet
que la gent, amb tot en contra,
es mantingué ferma per a fer moure les coses
 

25 d’oct. 2017

U


I

Coses de la vida; no saber com viure
ha acabat per mostrar el lloc que ocupo.
Que és vocacional l'arribar tard o d'hora
a l'obra representada,
vocacional
en el teatre de la vida
ser el teló.


II

I més que la llum del poema el núvol que el cobreix
no pas una obvietat, malgrat ser obvi–:
l'ombra remet a la llum que la projecta
i al lloc que ocupa el cos que la travessa,
la llum mira, és ull; l'ombra hi veu, és mirada
i això no és un poema (si de cas la seva pluja).



23 d’oct. 2017

Autoajuda



1)

No habrá poema por más que escribas
si esperas de él lo que eres incapaz de darte a ti.
Porque esperas un sentido ultimo
con el que dotar a la vida,
cuando es más bien al revés.
Porque no hay sentido existe la poesia
(ahorráte las burdas definiciones, anda).
La brecha que se abre entre los dos
es lo que te va haciendo un hombre
hecho y deshecho en el vivir
que es intentarlo infinitas veces,
pues, ya sabes, la paradoja es movimiento,
escritura estrangera
por la brecha que se abre
entre tu y la espera
donde hay lo que hay y punto. 



2)

Té raó qui diu l’ofec del món un mocador ple de mocs,
que l’ensabonat de brànquies no és
sinó l’espai entre els barrots,
però ara,
centrifugada la ment, blanquejat l’esperit
(siguem optimistes!),
descobreixes una taca
que és el mocador sencer

que porta anys a la rentadora
la brutícia dels més nets
dant-te la raó, fent-te de peixera. 

22 d’oct. 2017

Telluris, severus, gravis


Perseverança en el carbó
és acabar preferint-lo al diamant.

Perseverança del carbó,
un diamant no és més que això.

20 d’oct. 2017

De l'arri estant



El jo poetaquè!? com a catàleg de matèries
mal relligat amb l’espiral de torn, arri!

Sóc la corretja de la politja que cavalco.
Passar pàgina, el dia de la marmota, un trist molí.

Un perenne aprenent mec de quixot
amb bicicleta estàtica.

(Car aquest és el meu cavall, Henri.
Car aquest és el meu fer l’indi, Franz.)

La meva matèria d’interés: no tant l’absurd
com l’ecosistema que genera.