20 d’abr. 2018

Ser i temps en mode provatura


Això és l’ara això és l’ara això és l’ara això que acaba de passar ara això que existeix després i encara perquè has vingut a declarar-lo ara l’ara encadenat que sents passar com un fantasma ara el teu hola és el seu adéu i no adonar-se'n i poder seguir així com dos que se saluden ara. 
 

19 d’abr. 2018

Un apunt

   
"Déu és un postulat de l'ego", escrigué Wallace Stevens (Aforismos completos, pp. 84-85). Jo diria que peca d'antropomorfisme. Ara que, ben mirat, és potser en aquest sentit que Déu es féu home. Escriure és doncs, aquí, un anar fent nusos sobre nusos. 
   

17 d’abr. 2018

Temporitzador



Tot jo és imaginació,
çò és: un temporitzador. I la fuga
que muda a allò defugit.

I l’ara, quan dura?

Mira el rellotge aturat,
la mira que amida 
aquell que el contempla.

12 d’abr. 2018

Faula

(Amb Luiza Neto Jorge/ Per mon pare)


Es va gastant i resisteix
El cor: marcat per una arítmia
Ell ja s’entén. 
   

La casa del llibre

La llegenda pretén desxifrar lo indesxifrable.
Com sorgida d'una veritat, ha de remuntar-se a lo indesxifrable.
KAFKA

Aquell paisatge ocult entre els fets i la gent, un lloc
que és el propi ocultar-s’hi, insistent com un defecte,
fondo como allò fondo al fons de la nineta dels ulls,
que es desperta entre els actes diguem-ne quotidians, 
per descoberta més que no pas per invenció, 
com una confabulació astral, com una música 
de l’engranatge celeste, com el brill d'uns ulls 
pouant dins els ulls que el contemplen 
i ja no saber qui brilla en qui, tot brill, tot mirada. 
Aquell paisatge com sorgit d’una veritat 
que ha de remontar-se a lo indesxifrable 
i que es desplega amb allò que anomenem 
‘fer clic’ o ‘bell moment d’humanitat’
(clic a la manera en què DFW emprava el mot 
per referir-se a aquelles impressions que apareixen 
no sabem ben bé com  (ah, saber!)
prò que es graben a foc als ossos de l’ànima, 
com una traducció de l'ànima, i que resulta ser 
(permeti’m-se la batalleta) la mateixa paraula
que emprava el professor de dièdric de l'institut, 
l’Agustí, per referir-se a l’eureka 
de quan hom de sobte entén la figura
en l'espai, se li encén la bombeta: ‘fer clic’). 
Aquell paisatge que anomenem 
‘fer clic’ o ‘bell moment d’humanitat’ 
però que, a dir ver, fa de mal dir. Car no està fixat 
ni perfet de teoria sinó que es deixa pressentir
a través d’exemples, com a plaer concret 
d’allò que ens és escàpol.
(Com quan fa un parell de setmanes a la llibreria 
una clienta se m'acosta i diu, amb to suau, 
quasi administratiu: “Buenos días, 
¿Soy yo o aquí hace mucho calor?” i jo,
suant com un pollastre, responc: 
“¿Verdad? Pordió qué calor hace” i ella afegeix: 
“No no, o sea sí pero que yo quiero el libro que se titula así: 
¿Soy yo o es que aquí hace mucho calor?”).
Aquell moment de gràcia concreta i compartida, 
de troballa petita però plena de possibilitats, 
aquell moment escletxa d’aire fresc que voldríem 
allargar tenir-ne l'usdefruit fer-hi la casa,
com si ens pogués salvar de la pròpia contingència
el mateix viure-la amb plenitud, com si en aquell instant
escletxa d’aire fresc hi confluïssin cos i ànima, 
diguem-ne, que és la corda vibrant de la veu que som, 
vibrant per una ferida molt petita i mal curada 
de sempre allà esperant-nos com una estranyesa,
com un Guadiana eixint colpejant el cor 
per fer-nos sentir la sang que hi batega com un fat 
deixant-se intuir, per un instant, amb allò 
que anomenem ‘clic’ o ‘bell moment d’humanitat’.
Aquell paisatge que dura poc més que l’instant 
just d’anomenar-lo, l’instant d’anomenar-lo com la pedreta 
aquella llisa que llances a l’estany en calma, 
la pedreta que a l’estany  fa tot just tres saltirons 
rebotant damunt de l’aigua i s’enfonsa.
Amb seguici d’anells que s’eixamplen i mostren, 
vibrant, concèntrics, el lloc que ocupa en el món 
la fondària d’aquell paisatge ocult 
entre els fets i la gent.
  

6 d’abr. 2018

Un comentari a un poema de Paul Celan, així en calent.

     Dins dels poemes de Paul Celan no publicats en vida (poemes dispersos, tardans, no inclosos -i no és aquest un detall menor-), aplegats en el volum confegit per Editorial Trotta sota el nom 'Poemes pòstums', n'hi ha un (p. 309) que em crida especialment l'atenció. Es el primer que trobem dins de l'apartat Anexo (traduït per J. L. Reina Palazón) i diu així:


     También nosotros queremos estar
     donde el tiempo dice la palabra umbral,
     el milenio surge joven de la nieve,
     el ojo caminero
     descansa en el propio asombro
     y cabaña y estrella
     vecinas son en el azul,
     como si el camino ya estuviera recorrido. 


Bé. M'agradaria comentar-lo una mica tot 'obrint-lo en canal' com una manera de llegir-lo millor. Ras i curt: llegir-lo aquí en veu alta. Com a mer lector i no pas com a especialista, quedi dit. Una lectura, tan sols, que el poema en si mateix és motiu de tesi ja.

Pel començament. Al gra. Aquest lloc on voler estar (Auch wir wollen sein) remet a tota una actitud de vida i diguem-ne poètica, indestriables. És un temps a l'en contra a l'encontre (per descomptat, a través de la paraula) on es diu la paraula 'llindar' (umbral i, en alemany: schwellenwort), que vol dir que el llindar s'hi fa hi desfà per acte del propi temps (Zeit (no puc evitar que em faci pensar, per mera associació, en el Zeit und sein" de Heidegger (més endavant diria que queda més clar)). No em sembla gratuït enllaçar-ho amb el títol d'un altre llibre de Celan: De llindar a llindar (en alemany: De schwelle zu schwelle). No és pas un lloc definitiu, doncs, sinó que és una actitud vital que no s'acaba mai, que cal fermar-la i travessar cada dia cada dia, que radica als marges en un "a l'en contra a l'encontre". El llindar ver no és quelcom passatge sinó un lloc que dus tatuat i que resulta constitutiu. Per això el llindar no és sinó un anar 'de llindar en llindar'. 
El nosaltres hom hi llegeix, ja per defecte, el tòpic celanià de les víctimes de l'anomenat Holocaust i, per extensió (en el temps i tot salvant les distàncies), de la deshumanització i de la barbàrie en general. Però també ateny al poeta, a aquest mantenir-se de llindar a llindar, a mantenir una actitud vital (això és: ètica i poètica) com la comentada, i al lector. El mil·lenni que surt de la neu, això és, de la mort, ve a ser una mena d'au fènix que reneix de les cendres, si ve més endavant veurem que això no és exacte ja que no no pot ser un renéixer indemne i immaculat sinó fill d'aquesta neu o mort. Es una de les contradiccions que Paul Celan, sembla ser, sentia en el seu sí (veure el seu poema Aixequis la pedra que aixequis (així com les notes finals del traductor Arnau Pons), De llindar a llindar, labreu edicions, 2012). Aquella cosa d'Adorno dient "no pots escapar del teu deute envers la mort, sense la matança no podries fer el que fas, els teus poemes per força han de pagar el tribut a l'esdeveniment dels camps" per afegir: "Amb cada paraula, quedes lligat a la corrupció de la llengua alemanya (i per això et cal la resementització" (Veure les notes finals comentades al respecte). El llenguatge, la seva resementització, que és una obertura en canal per insuflar-hi l'alè del poeta (que és un alè conflictiu i combatiu, que és un jo i un tu en un combat en el que li va la vida), el llindar. 
A continuació trobem un "ojo caminero" (ull també és una de les paraules clau en l'obra de Celan, però ara no hi entraré. Valgui com a punta de llança l'aforisme de Wallace Stevens: "La llengua és un ull") que, sembla ser, seria més aviat un "errant" (das wandernde)  i que descansa (ausruht) sobre el propi astorament o sorpresa (Erstaunen). La qual cosa pot ser llegida com un luxe, en el sentit d'un descans 'alt' o estètic, d'un descans obtingut a partir de certa visió/constatació sorprenent del món. També es pot llegir el propi astorament com una impossibilitat per al descans, en un sentit causal: si hi ha astorament, un astorament nefast, davant de la barbàrie, no hi pot haver descans, més que o en clau irònica o dins la lògica/dinàmica del llindar, on el 'descans' es un pouar cada cop més fondo, és el descans momentani de la poesia sabent que el propi descans es llavor d'un llindar més fondo que vindrà a continuació (i és sabent que el poeta ho pot fixar com ironia, o fins sarcasme, en el poema).
El següents dos versos són, diria, els més evident: la contraposició dels mots-símbol "cabaña" i "estrella" és la confrontació dos móns: la cabanya heideggariana ( que es referma en el text de Celan Conversació a la muntanya, on es parla d'un encontre que aquest habita de tenir amb Heidegger i en el qual aquest últim es va absentar, un text que fa pales de com n'és de significant aquesta absència) i, per extensió, la casa del ser, amb l'estrella jueva, això és: el  poble jueu i la seva sort en l'anomenat Holocaust. Dic dos móns, però seria més acurat parlar d'un sol món i de dues realitats verticalment independents (això és: el nazisme i l'extermini dels jueus), on un, reclòs a la seva cabanya, no vol escoltar allò que l'altre li ha vingut a dir, sinó només ser escoltat, un que, des de la comoditat del privilegi i amb les mans tacades, no vol mirar ni deixar que li exposin tot allò que callen els seus mots, una sordesa volguda que és una volta de clau més de la barbàrie en la que s'han sumit). Tanmateix, però, es tracta d'una confrontació decidida a buscar  a l'encontre (ni que sigui en tant que desig, palès en el poema, en forma de paraules, al llindar): la cabanya i l'estrella son presentats en condició de veïnatge mutu, això és, d'equitat, de tu a tu. Això és el que voldria el poeta: una posada en comú en igualtat de condicions sobre allò succeït. Davant de dita impossibilitat (Heidegger no es va presentar mai a la trobada amb Celan, tampoc es va retractar mai del seu antisemitisme ans el contrari (vegi's sinó els seus Quaderns negres, publicats pòstumament pel seu exprés desig (si ho tinc ben entès)), la impossibilitat mateixa és vessada dins del poema com ho dóna a entendre de seguida el poema, tot just començar. En aquest desig la cabanya i l'estrella son veïns en el blau. El blau no és només el blau dels ulls de la raça ària sinó el blau de l'ideal romàntic, de les grans idees germanes (i aquí "germanes" ve es deu poder llegir en les seves dues accepcions). És per tal un arribar a la meta final, a la pau universal a joc amb uns ideals alts en els quals la convivència amb la Diferència n'és part constituent. Ah, però el subjuntiu final avisa que això no és tal i ho aboca al terreny del desig. Que el camí que cal recórrer per arribar a tal resultat no s'ha caminat. Al "també (Auch) inicial, a aquells que se suposa que ja hi han arribat, que ja han fet el camí, l'objecció és clara i ve determinada pel "nosaltres" (Wir) per contraposició. 
Recordem que estem ja després de la guerra, dins d'un aparent horitzó de prosperitat. La crítica esdevé per tant una esmena a la totalitat. El veïnatge dins el blau del món és per tant només aparent (una aparença on la postmodernitat s'hi farà la casa, sinó la del Ser la del saber-s'hi estar). La força del mot blau atorga en el nostre idioma una altra possibilitat, un altra veïnatge de sentit: el del blau-morat, el d'un cop contingut que no sagna però que s'escriu com un espectre dins la pell. La paraula, el llindar. I el temps de dir-lo, perquè el desig i la seva impossibilitat queden ja casats en una bisagra que relliga temps, paraula i llindar en el subjecte poeta que mostra la porta i en el lector que ha d'obrir-la. El sarcasme de tot plegat (un sarcasme que, no en va, és constitutiu) ja no és (o no només) que la porta s'obri cap endins, com en el cas de Kafka, una porta que sempre s'ha intentat empènyer cap enfora, en va, sinó que ara ens trobem un pas més enllà: un cop obres la porta i arribes a l'altra banda el paisatge que divises a penes difereix del que s'ha deixat enrere. El paisatge és en si mateix ja la bisagra, contingut en el gest d'obrir la porta, que és el gest que unifica subjecte (autor i lector) i poema. I seguir-la obrint, amb el desig que potser algun dia, d'anar-la obrint i obrint, alguna cosa pugui ser diferent. Qui sap, però, per a qui. Per al poeta no pas. 
El poeta roman en un gest que és i no és absurd. En qualsevol cas, necessari. El fet de mantenir-s'hi resulta en si mateix una prova de la seva validesa (una forma diguem-ne de resistència gairebé ontològica i, és clar, sense cap garantia), al mateix temps que constata l'absurd (no un absurd abstracte sinó conseqüència d'una barbàrie concreta sempre, amb noms i cognoms. No producte d'una tragèdia sinó d'un crim.) d'un món en el qual el poeta ha hagut d'acabar adoptant aquesta posició. Una posició que suporta i suposa que la pròpia paraula poeta amb prou feines vol dir res. Que suporta i suposa el cric essent, de vegades, el més pallasso de tots. No el bufó del rei o del poder, sinó aquell que dels marges estant etziba, a la manera d'Aristòfanes: "quan tot això vaig veure em vaig posar a fer el mico".
        

1 d’abr. 2018

Dominical

    
1
per a M.B.P. 

Ja la voldrien molts la passió del suïcida 
aquell que intentant-ho fracassava cada cop millor,
que de primer provà de matar-se introduint el cap dins del forn
però la cosa era lenta, no prosperava,  així que s'obrí les venes
però allò volia el seu temps, no es buidava prou de pressa
el desesper, ans el contrari, se sentia més viu que mai
el buit dins seu, així que prengué impuls i es llançà pel balcó
amb la mala sort que els estenedors dels pisos
inferiors el frenaren i  amortiren el cop contra el terra
i no es matà. Ensangonat, amb les extremitats fetes merda,
com un cuc s’arrossegà fins a la piscina comunitària
a vint metres d'ell per d’una vegada per fi poder morir 
d’una vegada i no a trossos, ni que sia ofegat,
i fou arribar al voral de la piscina comunitària
i deixar-se caure i un veí veure-ho i llançar-se a salvar-lo.
Un cop ingressat a urgències, fet pols però viu,
el metge que l'atengué va escriure, sense saber si riure 
o plorar, bell i concís, el següent quadre clínic:
als fracassats d'avui ni el fracàs els hi està permès.

Sospito, tanmateix, que les explicacions de primera mà
del metge resident es marfonen amb la llegenda urbana.
I, tanmateix, tan li fa. Fet i fet, és exactament això. 
Podeu constatar-ho cada dia 
en primera persona en alguna part oculta 
al fons de cadascú de vosaltres. 


2

Quin cansament tantes teories del món!
Quina caparra tant sentir tocar campanes!
Oh, veritat, ¿com abastar-ho tot?
¿És que buscar-te no és un defugir-te ja?
¿Es que no romans en cada petit detall?
¿I com saber, quan et veig, que ets tu
i no la meva petitesa festejant-te?
¿És la impotència d’abastar-te allò que ens lliga?
¿És no saber-ho allò que ho fa possible?
El cansament, posar-lo a escriure, cal.
Veritat és quelcom que passa, a pesar de. 
De vegades passa, ens creuem, diu Adéu.