21 d’ag. 2017

Un dos provant


De perduts al riu jo m'hi autoajudo.
Rialla-
grimat, mastego llimones.
Però no n'hi ha prou.
Rego les llimones amb gin.
Com qui es prepara la dutxa.
I no n’hi ha prou.
Cal endinsar-se al no n’hi ha prou.
Potser escampar després la boira.
He renunciat a tallar-me les venes tanmateix.
Rasco i rasco doncs el baf del mirall
com qui rema, com qui es busca 
a la cara,  rialla-
grimat a cavall
entre el que mira i el que hi veu,
allò que no pot perdre en un naufragi.

19 d’ag. 2017

Aquell...



Aquell moment del caràcter
Fent-se destí
Quan te'l topes de cara
I Decideixes mirar-lo
I Ell et torna la mirada,
aquell moment de dir-se adéu.

15 d’ag. 2017

Postal


Hi ha un vagabund, passar de llarg i una mirada que em retrata. 

13 d’ag. 2017

Últim poema II


De tots colors el món
girant tan ràpid
i tu amb els ulls en blanc
donant-ne l’hora, del món. 

Com un full en blanc i el mareig
de no saber què dir
el fracàs d’un home
d’una època.

Un simple graó
de l’escala de cargol
potser.

I no saber si amunt o avall
només que al costat
el precipici de sempre
fent de barana.  

   

Últim poema

Cal recompondre la conclusió.
                  SIMONA SKRABEC


I és el moment del lliure albir
sempre que me'l trobo el miro
i ell em torna la mirada, diu adéu.
Aquest moment.

I, en fi, les acaballes, un contínuum. Res no canvia.
Hi ha el que hi ha. Pro pel camí l'espectacle ha estat rodat.
Ara abaixo el taló perquè si projecti de veres la pel·lícula.
Aquest moment. Tu hi existeixes, lector. N'ets el protagonista. 
No m'abandonis... 
       

Vingut així



No pregunto ja al món el perquè de la seva existència
sino els motius de fer-ho de la manera en que ho fa.
I bé, que no hi hagi un (o varis) motiu(s) en el sentit habitual del terme,
en tant que no hi ha suposadament un subjecte darrera a qui atribuir-li,
és justament allò que fa plenament pertinent la pregunta,
l’eco jugant a l’ou i la gallina i que en resti la paret, una ploma...
Podria dir-se, fet i fet, que no pot ser d’altra manera
i que aquestes línees en són una de les innumerables proves,
irrefutable del meu existir com el no poder-ho acabar de saber,
del fet de que ens pot l'instant, del ris arrissant-se. Ah, saber...

Parlar del món? Surt a fora i dili que m'esperi


Del pare fuster el fill no pas
finestra, estellicó en tot cas:

com una esquella al coll la llar
de foc
l’hereu l’escampa

dant la brasa, fent la murga,
com qui en el seu anar i venir
no pot deixar de tocar els picarols,
vol saber a què sona el món:
 “ding-dong fill de puta!”

Si al capdavall de la font del gat,
passats comptes i ressaques,
som allò que no podem
deixar de ser,
i el cargol treu banya.