22 de set. 2017

Estil de l'entrada

  
La vida passa i viure és passar, ei,
que l'obvietat també té dret a veça,
o què passa, sí, vides sòrdides,
selfies de selfie, marasmes
fent cua al fons itinerant de cadascú

i cada dia, posi la cara que posi,
al llarg del meu passar de llarg
el captaire em regala una mirada
que em retrata tot
                            donant-me la raó. 
  

19 de set. 2017

Mirallet



Jo és la distància que ve de mi
però el que és la distància pròpiament,
el fet que hi sigui i avanci o retrocedeixi,
allò que fa que el pensament es pensi
i derivi en conciència, deu provenir de mi.

La resposta –ni que fos la paraula justa–
resulta és clar del tot insuficient
car es tracta d’un “del tot insuficient” absolut
fins el punt d’entrar en ressonància,
implosiona. Hola. 

16 de set. 2017

Un etcètera com un altre


Totalitat de tot allò que anem trobant
Tot allò que ha passat,
en tant que passat,

que encara dura.
Pel singular plural.


Tot Déu.
Un etcètera com un altre:

Ferit de pell tan tendra el nen
per la ferida explora el xoc
entre vida i perfecció d’amagatotis
per eina del tic nerviós.

Fornit del tic i el tac, amb les agulles,
un Home, tot ell pregunta ja, escriu
talment el ser i no ser del cim erosionat
campant fet pols, dispers, per la muntanya.

Ferida de massa cicatriu, una mare
neteja sobre net
i el fuster es converteix en moble.

Tots, a la seva manera,
“move

to keep things whole”*.



*Mark Strand

14 de set. 2017

A la deriva d’una veu el tremir de la nau

  
Del mal llegir estant, fent-me venir bé la lectura
al meu aire per tal de fer encabir l’alè 
en l’eco,
“a la deriva d’una veu/ el tremir de la nau”
va i es converteix en
el tremir de la pau/ a la deriva de la veu:

ben gratuït si es vol però furtiu, no pas banal
car són coses del directe,
“el tremir de la pau a la deriva de la veu”
ve a ser un versot vingut a sonar bé, equidistant
car no compromet, desarrelat com un nuvolet
i per tant fàcilment apropiable
fins el punt de fer d’espill,
i així, ben convingut a rebel·lar-se, és com te la fot,
un puto vers troià vingut per quedar-se
i embigar el cel del qual acabar penjant
i al final vinga pluja pluja i pluja un terrabastall
el cel sencer que és la mar de dins enfurida
i, llamp de llamp, trem la pau a la deriva de la veu:

sovint per mullar-se cal primer naufragar.

11 de set. 2017

(Amb Khlebnikov, diguem-ne)


“Yo, cuyo nombre es I”.
I l’heroi cansat on, camí del bosc, la tribu em fa individu.
I ja cap nom em pertany.
I diu adéu perdut envasat al buit dels objectes. Heus-lo!!
I al bosc la llum no fa clariana, la pobla.
I ja de pòstumes naixences és moviment
I cucanya, encavalca i encadena
I, per entre la gent, aombra.
Yo, cuyo nombre es Y. 
  

10 de set. 2017

(Amb Mark Strand)


Totalitat deu ser allò que ens anem trobant
pel singular plural.
Tot allò que ha passat,
en tant que passat,
que encara dura.
El nen que explora tics nerviosos en la intimitat,
l’Home que escriu com qui camina,
la mare que neteja i neteja sobre net,
el fuster convertit en el moble
que li fa de cambra.
Tots. Fins l'escaqueig que malda
per quedar-se i quequeja.

Tots, a la seva manera,
move
to keep things whole.

Dominical


A saó d’una terra sense contorn, tot rostres
a tan el quilo, sense contorn, astorats,
vinguts de la por però inconmensurables
d’existir, fórem  

i tot allò que no pot ser dit sembrà el mon de paraules
i les paraules s’hi van tornar, fraternals,
a cavall entre l’homenatge i matar el pare,
es convertiren en l’arada

i l’arada dins la terra en una boca
contra boca, a cavall
entre la veu i la gana, nosaltres,
empalats de grans temes però sense més motius
que la nostra vida privada, pell a pell,
ens clavàrem les dents com qui somriu a la mort
davant el lleu incís del nostre pas pel món

no pas per retar-nos amb les arrugues i els accidents
que ens han d’anar perfilant la cara que farem de morts
sinó per instal·lar-nos el solc al cor com
aquell infant que al bell mig de l’escampall del bosc cerca
el cim de la muntanya erosionada

i cull una pedra i somriu i se la guarda a la butxaca.