De nostrades capelletes i el veure-hi clar estant

       

L’amor, ai l’amor, oh l’amor, i encara... i així... ja podem anar a dient que no en sabrem un borrall, de l’amor, entès que més enllà del borrall hi ha allò de que “l’amor és un invent burgès” i més enllà els trobadors i l’amor cortès. Passa també que quan una cosa pot voler dir massa coses acaba per no voler dir res. Això també succeeix en la repetició excessiva de certes paraules que voldries sentir tota l’estona però que si les sents tota l’estona acaben per perdre el seu valor “especial” i “excepcional”. L'amor el notes quan et rebenta, la resta és literatura. És clar que l'amor també pot fer que això que acabo de dir sigui mentida.

   

Però goita, goiteu què diu Sant Tomàs (sona una mica a tractat poètic):

“En Dios hay dos procesiones: la del verbo y otra. Para explicarlo tómese en cuenta que en Dios no hay procesión más que por razón de las operaciones que no tienden a cosa extrínseca, sino que permanecen en el mismo agente. Ahora bien, en la naturaleza intelectual, esta clase de acciones son la del entendimiento y la de la voluntad. Por la acción de la inteligencia se produce el verbo, y por la operación de la voluntad hay también en nosotros otra procesión, que es la procesión del amor, por lo cual lo amado está en el que ama, como por la concepción del verbo la cosa dicha o entendida está en el que entiende. De aquí pues, que, además de la procesión del verbo, se admita en Dios otra procesión, que es la procesión del amor”.

(SANT TOMÀS, De las procesiones en Dios) 

   

Clar, associar el coneixement del  món o de Déu -i voler-lo conèixer- a través del funcionament d’un mateix no està absent de certes crítiques i corre el risc, com ja van fer palès les teories de la sospita, de la projecció dels propis anhels. Tot i així resulta interessant allò de que per defecte, com a acte natural, un vol estar bé i aquesta sensació d’estar bé, malgrat tot, no s’aconsegueix a través de la venjança i companyia. És a dir -segons aquests paràmetres-, la voluntat en si només pot ser bona i el mal, que si apareix és després (passa que, dic jo, sempre hi han molts 'després' abans de nosaltres), cal treballar-lo però no és constitutiu en plan dicotomia bé-mal (altrament dit malbé) o yin-yang (aquí ja me'n vaig de vores). És a dir, rere tota persona malvada hi ha una persona insatisfeta. Tornant a l'energia que pot provocar la ràbia o similar, sembla ser que la pulsió és lícita, i que amaga un sentiment més enllà que és d'injustícia i per tant d'amor, però cal reconduir-lo adequadament. Clar que si per canalitzar les coses es necessita el Canal de la Mànega arreglats anem. O fins i tot aquells qui volen salvar el món però els hi cauen les parets de casa. Bé, al començament de la frase (que me’n vaig per les branques, gent) deia interessant i si no us ho sembla segurament és només perquè jo no ho sé explicar.
  

En un altre ordre de coses, però dins la mateixa classe, comentar que es veu que Isaíes era un rajador de cuidadu, un indignat d’alta volada, vamos.

  

Després de dues hores i pico de tot això (de classe magistral i del meu caparró fent de les seves), un cop em queda més clar que en temes d’amor tots sóm o hauriem de ser jesucrists amb potes (i jesucrist, com tots sabem, no va acabar massa bé), se m’acut preguntar, ja finalitzada la sessió:

-Es pot posar l’egoisme al servei de l’amor?

(el que ve a continuació és un fragment més o menys versemblant però del tot inexacte. Faltarien coses rellevants com les olors, la humitat, la gana d’aquella hora, les togues, la llum amb Montserrat al fons, etc. -és a dir, descripcions a lo novel·la decimonònica que, ara mateix, foten molta mandra-):

-Ai el tema de l’egoisme, un ha de respectar l’altre però també a ell mateix, és clar. Ai, el parlar-ne...

I arribem al tema dels límits: qui, com on, quan, perquè?

-Són coses per anar-ne parlant.

(interrupció)

(i tornem-hi)

(penso que pensa: el rotllo Trinitari n'és la clau, i el misteri. 
(penso que penso: Aquest espai relacional comú -altrament dit "esperit" o "espai literari" en el cas de Maurice Blanchot-). Però seguim:
Apareix el tema de la por.

-Però la por, de fet, dic jo, seria la que esculpeix la identitat, no?

-Jo més aviat diria que el negar la por és el que l’esculpeix.

-Ep, hhhmmm, bé, hi pensaré (no tinc clar si aquí hem tocat algo fondo o és un simple joc dialèctic).

Hi ha més temes, però ara no venen al cas...

bé, n'hi ha un que sí:

-I de quin llibre és aquesta frase de la Simone Weil que comentaves: “Deú i el món és menys que Déu”?

-En espera de Déu.

Em sembla la mar d’interessant aquesta frase (gairebé tant com allò de Robert Walser: “Dios está con los que duermen”) en el sentit que la llibertat permet l'opció d'aquest espai on Déu s'apartaria perquè tu hi puguis eixir i després -cas que vulguis- hi puguis tornar a entrar i així tindre una conversa muda d'igual a igual amb Déu. Clar, ara escombro cap a casa perquè aquesta frase em porta al poema d’un amic (perdona’m Bernat) i li dóna la volta. És a dir, no li dóna la volta però fa palès que allò que a primer cop d’ull sembla una ‘rajada’ també pot amagar en un punt més fondo (o menys, això que ho decideixi cadascú) cert elogi (la visió critica no està absent de certa visió mística). Afegir que també s'hi corrobora -per si algú s'hi vol entretenir- el carnal i sangtra(du)ït cristianisme de Dylan Thomas. Bé, només espero no fer enfadar als que algun dia li han d'editar el poema, que diu així: 

SALM

Després de diumenge

-passat del descans a l’oblit-,

el buit s’encarnà en nosaltres.

Al metro a rebentar

cap a la feina

calia fer espai

per deixar entrar la carn.