Heus aquí l'esbós que va utilitzar Daniel Busquets per a la presentació de La pell fina, ahir, a La Createca:
Què defineix un autor? De
vegades es diu que un estil o una veu. Jo crec en una mirada personal, distintiva,
irremeiable. És a dir, en una percepció tan profunda com immediata que es tradueix
en llenguatge.
Deia Miquel Bauçà en el
seu llibre "El canvi" que el poeta hi veu més enllà, hi veu "més
coses" i té una mirada sintètica: "En un cistell de vímet d'una noia
hi veu més coses, totes exactes".
L'escriptura de Ramon
Boixeda i l'obra que presentem "La pell fina" en són un exemple. Hi
trobem "més coses" en forma de metàfores, al·legories i una imatgeria
paròdica. També hi és present l'exactesa de la mirada i una certa radicalitat, per què no dir-ho,
moral.
Bauçà considerava que "un
poeta és aquell que sap reconèixer que la seva mirada de les coses no
coincideix amb la dels altres. La mirada, simplement. I accepta el conflicte. El
poetes dolents o falsos són aquells que presumeixen d'entendre la mirada dels
altres."
La mirada de Ramon Boixeda,
la seva forma d'enfocar, els seus angles,
enquadraments de situació i de paraules responen a una lògica pròpia, totalment
conflictiva. L'autor no presumeix d'entendre la mirada dels altres. No és fals,
sinó cru, irònic i certament desolat.
En general, tota la
literatura moderna té una vessant irònica ja que parla d'un món cínic i
desencantat. Sense ironia no es pot fugir de la pornografia sentimental, de
l'exhibicionisme compulsiu, del patetisme narcisista que caracteritza certa poesia
actual. La poesia, com a gènere extrem reclama als autors exigents com Ramon
Boixeda, un cert extremisme paral·lel.
"La pell fina"
és un llibre ple de moments radicals, de crisis agudes, d'instants agònics. Tot
succeeix sota el prisma implacable d'un ulls inquisitius, d'una actitud sense
concessions, d'un estil sincopat i concís. En el fons jau una retòrica maligna
sobre la pròpia hipersensibilitat,"la pell fina" del poeta. O potser
la pell fina del món.
Si tenim en compte el
tipus de societat supercontroladora que ens envolta té sentit reivindicar una
mena de desolació lúcida i activa. Si no volem que la societat de l'espectacle
s'ho empassi tot, cal potenciar una mirada lliure, tot i que sigui errant i
perplexa. Dins "La pell fina" de Ramon Boixeda trobareu aquest tipus
de mirada que no abandona sinó que també recupera. És un llibre intel·ligent
i guanya la nostra complicitat.
Gràcies.
DANIEL BUSQUETS
Barcelona, 3 de juliol de
2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada