Vingut així

No pregunto ja al món el perquè de la seva existència

sino els motius de fer-ho de la manera en que ho fa.

I bé, que no hi hagi un (o varis) motiu(s) en el sentit habitual del terme,

en tant que no hi ha suposadament un subjecte darrera a qui atribuir-li,

és justament allò que fa plenament pertinent la pregunta,

l’eco jugant a l’ou i la gallina i que en resti la paret, una ploma...

Podria dir-se, fet i fet, que no pot ser d’altra manera

i que aquestes línees en són una de les innumerables proves,

irrefutable del meu existir com el no poder-ho acabar de saber,
del fet de que ens pot l'instant, del ris arrissant-se. Ah, saber...