Dominical

A saó d’una terra sense contorn, tot rostres

a tan el quilo, sense contorn, astorats,

vinguts de la por però inconmensurables

d’existir, fórem  

i tot allò que no pot ser dit sembrà el mon de paraules

i les paraules s’hi van tornar, fraternals,

a cavall entre l’homenatge i matar el pare,

es convertiren en l’arada

i l’arada dins la terra en una boca

contra boca, a cavall

entre la veu i la gana, nosaltres,

empalats de grans temes però sense més motius

que la nostra vida privada, pell a pell,

ens clavàrem les dents com qui somriu a la mort

davant el lleu incís del nostre pas pel món

no pas per retar-nos amb les arrugues i els accidents

que ens han d’anar perfilant la cara que farem de morts

sinó per instal·lar-nos el solc al cor com

aquell infant que al bell mig de l’escampall del bosc cerca

el cim de la muntanya erosionada

i cull una pedra i somriu i se la guarda a la butxaca.