3 de nov. 2017

Campsmundanament, uns esbossots



I


D’enlluernamenta a enlluernamenta
com qui cavalca el seu fer l’indi
prenc consciència de la ceguesa.
¿No veus en el rictus de la cara
el meu buidar-m’hi els ulls?
¿Com s’hi perfà desfeta la mirada?
¿La forma que és principi però no ordre?



II

I ja és llenguatge la mirada
amb la que et remires el llenguatge
(no té essència enllà de l’existència),
no el contorn o el marge sinó l’ull
on s’arremolina el món.
La paraula és la cosa i la resta és mite,
no les bafarades d’ego
ditades a l’espill de narcís sinó el mite
que connecta el cíclop amb la pedra,
l’improvís com a Absolut,

de la identitat fixa al cicle de l’aconeixement pur
un devenir que és la funció d’un món així concebut,
l’ídem del llenguatge quan redunda i deixa entreveure
l'individu 
com a grumoll penjant 
del confegidor de poemes (sics!).



III

No cal pensar en caminar
per caminar (ans el contrari),
tan sols la direcció a prendre.
Resulta que no hi ha camí
enllà les ganes de fer via.
Cap més camí que calçar les ganes,
la pensa vessada sobre si mateixa.



IV

L’eternitat és temps que no pot ser.
El temps, el silenci de Déu.
És fals el verb ser.
També el no-ser.
(I els paisatges són estats d’ànim, sí,
prô és l’Altre qui ens fa d’espill,
ombra del rellotge de sol 
al migdia del món.)
Tot jo un mot
del quest de la qüestió.