Del cor del poema

     Plantejar la interpretació d’un poema en termes de si "s’entén" o "no s’entén" com a mètode pot acabar per esdevenir un problema per la pròpia aproximació al mateix poema. Quedar-se a la pell. Una interpretació que no poua al cor de l’assumpte (sempre variable, en tant que un poema conté essencialment una subjectivitat desplegant-se) i acaba degenerant d'una lectura determinada, en abstracte, tancada en ella mateixa. Aquest enfoc, establert com a premissa al voltant de la qual orbitar, pressuposa supòsits que sovint no són tals i tendeix a simplificacions de caràcter retòric o impressionistes que parlen més del lector que interpreta que no pas d’allò interpretat, deixant de banda l’art del matís, propi de la poesia, i plantejant una dualitat en termes diguem-ne maniqueus que fa que el peix ja estigui venut abans de poder ser comprat. Tant si es tracta d’una crítica “bona” com “dolenta” a nivell valoratiu. En aquest sentit, el signe del resultat és el de menys ja que manté la polaritat. Cal preguntar-se sobre allò que es valora. Si dit mètode o acaba essent massa sovint una excusa per a la valoració interessada (conscient o inconscientment) del text i no per a indagar en la seva intel·ligibilitat i com aquesta retorna en el poema i el lector. Potser caldria fer orbitar la premissa establerta com a mètode de valoració al voltant del poema i no a l’inrevés. No es tractaria tant d'invertir l'assumpte a partir DELS termes oposats sinó una inversió que sigui a la vegada una evaginació entre les dues cares d'un mateixa moneda, un istme que treballi de tu a tu AMB els termes, i que aquests acompanyin la proposta que ells mateixos sostenen per tal d’interpel·lar-los en tot moment a fi de ser incorporats en el discurs crític. Es tracta doncs de poder sortir d'una lògica maniquea que no resol la qüestió (perquè està viciada de bon inici), que és l'acarament del poema concret, de carn i ossos, si se'm permet expressar-ho així.   

  

Per descomptat, ras i curt, i per dir-ho en els termes assenyalats: hi ha poemes bons que s’entenen i bons que no. I a l'inrevés: n’hi ha alguns que de tant que s'entenen acaben ells mateixos esborrant el nom que pretenen copsar. L’hermetisme per se no té perquè ser un problema, per descomptat. Però, és clar, cal preguntar-se: què vol dir Bo? I Entendre? I a quin tipus de lectura ens estem referint amb l’ús d’aquests termes? I no varia dita lectura segons l’ús que es doni a aquests termes? A l’acte de lectura hermenèutica se li demana intel·ligència, capacitat de relacionar conceptes, sensibilitat... Ja ho sabem. I la subjectivitat inalienable del lector. Però, aleshores: sobre gustos, colors? Sí, i no. Si hom vessa tot el seu coneixement i sensibilitat en, posem per cas, una pedra probablement també hi acabarà trobant una unió de sentit-bellesa-etcètera, on allò la pedra ja és un mirall i qui parla l’estètica de la recepció del lector. No es que la pedra no pugui ser un mirall, de fet ho ha de ser, sinó que no sigui res més que un mirall i s’acabi d’aquesta manera oblidant allò mirat. Una pedra objectivada, on la pedra ja no es tal cosa sinó que esdevé l’experiència de la pedra en l’observador de la pedra. El matís pot semblar fi però és el que marca la diferència. Al capdavall, no podem deixar de dotar de sentit les coses, de nombrar-les, ni que sigui a través del tronat “sense-sentit”. Els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món, per dir-ho a la manera de Wittgenstein. Per altra banda, l’espai literari que és el text esdevé una frontissa entre autor i lector, un riu que els comunica i alhora els permet navegar plegats. Potser calgui parlar també de com la pròpia pedra esdevé lectura, de com l’experiència de l’observador de la pedra oblida de la pròpia pedra. El poema com el xoc de confluències entre una experiència únicament racional i una experiència únicament sensorial o impressionista. El poema com un lloc vital. El poema no s’acaba, s’abandona, que diu el poeta. També pel lector.

Ara pensem per exemple en la següent afirmació de Henri Meschonnic: “fer que aparegui el problema d’un subjecte específic de l’obra –el subjecte del poema– com una paràbola de l’estatut dels subjectes en general en el llenguatge i la solitud” (Para salir de lo postmoderno, Cactus, 2017: 20). Es tractaria doncs de desplegar una idiosincràsia pròpia i que, per defecte, doni compte de les condicions del lloc en el qual es desplega. Allò també conegut com ‘tenir alguna cosa pròpia dir’, que duu implícit no “accedir als suborns de l’estètica” si no és per atacar-la per dins, a la manera d’un cavall de Troia, que al seu torni esdevé la manera reeixida de fer-la florir. És això o derivar en kitschs perillosos, no per estridents (si dita estridència és buscada i vehiculada com a ‘substància poètica’, en una paraula: lícita) sinó per innocu. És a dir: cal insuflar l’alè al cristall del poema o el cristall no serà tal, per més capes de vernís que s’hi posin. L’estètica ha de tenir a veure amb el desplegament de la pròpia idiosincràsia del subjecte que la practica ja que, en cas contrari, s’acaba per obtenir un “art sense obra” (Cactus, 2017: 166). Sigui per un excés d’eclecticisme i sense un missatge que l’arreli (pensem per exemple en la corrua d’imitadors de La font de Duchamp), o per un ús impropi, es a dir, acrític i per tant auto-condescendent, de “l’art per l’art”. Per això acollir la tradició de dita estètica (en general (general en el sentit de superficial) vinguda sota la forma dels seus tòpics) pel boc gros només serveix per construir-se la pròpia casa amb cartró pedra i perpetuar malentesos. En aquest sentit, podria dir-se que la tasca del desplegament crític del text sobre ell mateix que proposa Meschonnic (“la poètica solo merece este nombre si es una crítica de la poètica” (Cactus, 2017: 159), afirma, a la manera de Jean Bollack quan a Poesia contra poesia critica l’essencialisme lligat a la poesia que rendeix un culte a la metafísica i/o l'ocultisme (que sovint acaba derivant en una excusa de l'ebrietat per l'ebreitat) perquè, en efecte, “el misterio del Ser ahoga el dialogo, que es una travesía entre inmundicias” (2005: 138)) és la d’aconseguir que de  malentès a  malentès (ja que sovint son mites fundacionals de tota una tradició), fer eina de la lectura crítica, hom s’hi creï un enteniment. Es tracta de tota una diguem-ne cosmovisió poètica però que, al marge de gustos, tot poeta que no s’avergonyeixi del seu nom no pot deixar de banda. “La llengua s’aprèn de veure-la com transforma la llengua”, escriu Arnau Pons (Complements orgànics (dins Cristall d'Alè de Paul Celan), labreu edicions, 2014: 246). També la veritat, afegiria jo. Ben mirat, la pròpia frase ja ho conté. Perquè és aquesta llengua, si fem cas a la cita anterior de Wittgenstein, la que permet posar en context el coneixement amb el seu propi moviment que el fa esdevenir. Si hi ha essència cal ser explorada críticament des de l’existència per no repetir-la per inèrcia, per veure què amaga i allò que pot aportar de nou. No es tracta d’una consciència que, escindida a la manera cartesiana, esdevé el principi rector de l’escissió sinó veure des de la pròpia acció com es trenen els contraris. Potser valdria allò d’Spinoza (ara parlo d’oïda) de que som la suma dels nostres afectes. Voler entendre un poema únicament des del cogito és igual de perillós (per limitat, i perquè condueix a enganyar-se a un  mateix i als altre) que deixar-ho només a una irracionalitat de tipus dionisíaca. Cal que el poema passi comptes amb ella mateixa i per tant amb el seu marc i context. No es tracta de si un subjecte val més que una altre sinó de si aquest és capaç de viure l’existència des de la seva subjectivitat radical i de com aquesta s’insereix en la seva comunitat. Posar en suspens la pròpia paraula valor a fi que el poema ens la retorni, caldrà veure llavors si el poema és capaç de respondre a aquesta exigència o no. En l’època que ens ocupa, i que ocupem, la subjectivitat amb la que es trobem serà  necessàriament crítica i problemàtica. En cas contrari estarem parlant ja de cosificació, de la qual el poema ha de ser un punt de partida i mai d’arribada. Tot això cal que el poema ho copsi i, per tant, que el poeta ho tingui integrat. En aquest sentit, recordem Keats i la seva idea del poeta com a camaleó desplegada en la carta escrita a Woodhouse ara tot just fa dos-cents anys, referit a la condició del poeta: "ho és tot i no és res; no té caràcter; gaudeix de la llum i de l’ombra [...] Allò que xoca al virtuós filòsof, fa gaudir al camaleònic poeta” i “un poeta es el ser menys poètic que hi hagi, perquè no té una identitat: està contínuament substituint i reomplint algun cos”. No en va, Meschonnic es pronuncia en termes similars quan afirma que “l’artista és l’únic que no té un art” (Cactus, 2017: 165). Estem, per tant, lluny de la idea del poeta com a diva i/o patums, que no és sinó una reificació del mateix. El poeta ho és al seu pesar, la qual cosa no impedeix que també en gaudeixi. 

     Com viure una vida perquè valgui la pena ser viscuda? En certa manera, un poema ha de respondre a  això, i això va més enllà del pressupòsit entendre no entendre com a mètode d’acarament del text. Ja ho he comentat abans. No es tracta d’habitar el llenguatge com si fos ‘la casa del Ser’ sinó d’obrir-lo en canal per insuflar-hi allò singular, quelcom que naturalment serà crític i problemàtic però també carregat d’esperança pel futur (una esperança desesperançada, una mica a la manera de l’absurd que planteja Camus a El mite de Sísif: “l’absurd és la raó lúcida que comprova els seus límits (Alianza, 2017: p. 67)). I tot plegat de tal manera que commogui. No entraré ara, per extensió, en la paraula “commoure”. En qualsevol cas, com deia a una altra banda, la prova del cotó fluix és la lectura.

     A nivell personal m’ha passat, és clar, que un poema m’interessi més o menys segons l’edat i/o l’estat d’ànim. Cal comptar amb la subjectivitat, i és part de la gràcia. Però també cal domar-la o acabarà per desembocar en el tot si val, en la gratuïtat. Fa anys vaig participar en un fanzine on part del seu propòsit era que els participants escrivissin allò que els hi donés la gana, ja fos a la manera de l’escriptura automàtica o d’una manera conscient per mirar d’escriure el major nombre de bajanades. Els resultats foren sorprenents (per allò de que no podem deixar de dotar de sentit a les coses) però al mateix temps em van fer  replantejar el sentit que li donem a la paraula sentit i, amb el temps, a valorar la meravellosa ambivalència que conté en el nostre idioma el mot sentit. Perquè si es resultat esdevé l’estètica per l’estètica establerta en la idea abstracte de subjecte i no en la multiplicitat de subjectes, acaba essent gratuït, on tot s’hi val, i, per tant, res importa. El text queda desactivat. Una desactivació promoguda moltes cops per l’estètica mal entesa, justament per un ús excessiu de la mateixa, que la rebaixa i converteix en mer efectisme. Val a dir que la pròpia estètica es defensa de segons quines intrusions. Recordem Bergson a l’assaig El riure: “potser el llenguatge es venja pel seu propi mitjà de les llibertats que s’han pres vers ell”  (Losada, 2003, 144). I fins Keats, al final del famós poema Oda a una urna grega: “la veritat és bellesa i la bellesa veritat”. Arribats a aquest punt, només cal que el poema ho desenvolupi i n’esdevingui el marc (ja he parlat més amunt de les condicions per aquest marc). Aquí caldria parlar a bastament del riure ("pensar pot ser una de les maneres de riure, no dels altres, sinó  de les aventures mateixes del pensament” (Meschonnic, Cactus, 2017: 14) o "Hem vist sobretot en el riure un mitjà de correcció" (Bergson, Losada, 2003: 143)) i de com actua d’argamassa entre ètica, estètica i subjecte, però ho deixo per una altra ocasió.

     Avui dia resulta realment complicat que un poeta escapi a tot això. De fet, plantejar-ho en aquests termes ja en deixa entreveure l’escletxa. Pensem per exemple en Bartomeu Fiol, un poeta al meu entendre irregular l'obra del qual té, tanmateix, un valor innegable. Amb poemes realment brillants i d’altres que et deixen amb un “i?” penjant dels llavis. Un poeta, però, que se’l pot valorar també (sense entrar ara en detalls) pel moviment als marges que esdevé el conjunt de la seva obra. Es a dir: per como acara la seva poètica vers una tradició i circumstàncies concretes. Aquest gest té un valor i és el d’esdevenir genuïna poesia del seu temps. Tornant a Meschonnic (el qual afirma una mica rebuscadament que “la modernitat només és modernitat si és la modernitat de la modernitat” (Cactus, 2017:17), això és: la modernitat com una crítica vessada sobre si mateixa, perla qual cosa requereix d’una teoria crítica del llenguatge), es tractaria d’una postmodernitat moderna, és a dir, girada críticament vers ell mateixa. Dit d'altra manera: poesia encara de la modernitat en tant que produeix “singularment lo universal”. La post-modernitat, com el seu nom indica, no deixa de formar part de la modernitat inserida en unes condicions concretes i especials. Estem però massa a prop en el temps d’aquest debat com per pretendre que el propi temps no ens hi engoleixi. És quelcom sabut. Com deia algú: la història no es repeteix, quequeja. Potser el famós “cal ser absolutament modern” de Rimbaud té a veure sobretot amb la singularitat, per la qual cosa també implicaria saber mirar enrere, a la manera de l’òliva de Minerva, i allà on hi ha una munió d’especialistes veure-hi (que pel cas que ens ocupa no difereix de revelar) allò que realment hi ha: “una assemblea d’autistes, que no saben que són autistes.” (Meschonic, Cactus, 2017: 17).

     Al capdavall, tant si es tracta d’un  poema que s’ “entén” o no s’“entén”, i vistes algunes de les escletxes que dita asseveració inclou, l’autèntic problema pel text esdevé quan deixa un regust de gratuïtat i esdevé, doncs, innocu. Així les coses, i per més que resulti ja desconeguda de tant repetida, cal no oblidar la sentència de Wittgenstein: "d'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci". No només no oblidar-la, sinó practicar-la. Valgui per a la poesia, però també per a la crítica de la poesia.

Ramon Boixeda

Sevilla, 13/01/18