1 d’abr. 2018

Dominical

    
1
per a M.B.P. 

Ja la voldrien molts la passió del suïcida 
aquell que intentant-ho fracassava cada cop millor,
que de primer provà de matar-se introduint el cap dins del forn
però la cosa era lenta, no prosperava,  així que s'obrí les venes
però allò volia el seu temps, no es buidava prou de pressa
el desesper, ans el contrari, se sentia més viu que mai
el buit dins seu, així que prengué impuls i es llançà pel balcó
amb la mala sort que els estenedors dels pisos
inferiors el frenaren i  amortiren el cop contra el terra
i no es matà. Ensangonat, amb les extremitats fetes merda,
com un cuc s’arrossegà fins a la piscina comunitària
a vint metres d'ell per d’una vegada per fi poder morir 
d’una vegada i no a trossos, ni que sia ofegat,
i fou arribar al voral de la piscina comunitària
i deixar-se caure i un veí veure-ho i llançar-se a salvar-lo.
Un cop ingressat a urgències, fet pols però viu,
el metge que l'atengué va escriure, sense saber si riure 
o plorar, bell i concís, el següent quadre clínic:
als fracassats d'avui ni el fracàs els hi està permès.

Sospito, tanmateix, que les explicacions de primera mà
del metge resident es marfonen amb la llegenda urbana.
I, tanmateix, tan li fa. Fet i fet, és exactament això. 
Podeu constatar-ho cada dia 
en primera persona en alguna part oculta 
al fons de cadascú de vosaltres. 


2

Quin cansament tantes teories del món!
Quina caparra tant sentir tocar campanes!
Oh, veritat, ¿com abastar-ho tot?
¿És que buscar-te no és un defugir-te ja?
¿Es que no romans en cada petit detall?
¿I com saber, quan et veig, que ets tu
i no la meva petitesa festejant-te?
¿És la impotència d’abastar-te allò que ens lliga?
¿És no saber-ho allò que ho fa possible?
El cansament, posar-lo a escriure, cal.
Veritat és quelcom que passa, a pesar de. 
De vegades passa, ens creuem, diu Adéu.