La llegenda pretén desxifrar lo indesxifrable.
Com sorgida d'una veritat, ha de remuntar-se a lo indesxifrable.
KAFKA
Aquell paisatge ocult
entre els fets i la gent, un lloc
que és el propi ocultar-s’hi,
insistent com un defecte,
fondo como allò
fondo al fons de la nineta dels ulls,
que es desperta
entre els actes diguem-ne quotidians,
per descoberta més
que no pas per invenció,
com una confabulació astral, com una música
de
l’engranatge celeste, com el brill d'uns ulls
pouant dins els
ulls que el contemplen
i ja no saber qui brilla en qui, tot brill, tot mirada.
Aquell paisatge com sorgit d’una
veritat
que ha de remontar-se a lo indesxifrable
i que es desplega amb
allò que anomenem
‘fer clic’ o ‘bell moment d’humanitat’
(clic a la manera
en què DFW emprava el mot
per referir-se a aquelles
impressions que apareixen
no sabem ben bé com
(ah, saber!)
prò que es graben a
foc als ossos de l’ànima,
com una traducció de l'ànima, i que resulta ser
(permeti’m-se
la batalleta) la mateixa paraula
que emprava el
professor de dièdric de l'institut,
l’Agustí, per
referir-se a l’eureka
de quan hom de sobte entén la figura
en l'espai, se li
encén la bombeta: ‘fer clic’).
Aquell paisatge que anomenem
‘fer
clic’ o ‘bell moment d’humanitat’
però que, a dir
ver, fa de mal dir. Car no està fixat
ni perfet de
teoria sinó que es deixa pressentir
a través d’exemples,
com a plaer concret
d’allò que ens és escàpol.
(Com quan fa un
parell de setmanes a la llibreria
una clienta se m'acosta i
diu, amb to suau,
quasi administratiu: “Buenos días,
¿Soy
yo o aquí hace mucho calor?” i jo,
suant com un
pollastre, responc:
“¿Verdad? Pordió qué calor hace” i ella afegeix:
“No
no, o sea sí pero que yo quiero el libro que se titula
así:
¿Soy yo o es que aquí hace
mucho calor?”).
Aquell moment de
gràcia concreta i compartida,
de troballa petita però plena de
possibilitats,
aquell moment escletxa d’aire fresc que voldríem
allargar tenir-ne l'usdefruit fer-hi la casa,
com si ens pogués
salvar de la pròpia contingència
el mateix viure-la
amb plenitud, com si en aquell instant
escletxa d’aire
fresc hi confluïssin cos i ànima,
diguem-ne, que és la corda
vibrant de la veu que som,
vibrant per una ferida molt petita i mal
curada
de sempre allà esperant-nos com una estranyesa,
com un Guadiana eixint
colpejant el cor
per fer-nos sentir la sang que hi batega com
un fat
deixant-se intuir, per un instant, amb allò
que
anomenem ‘clic’ o ‘bell moment d’humanitat’.
Aquell paisatge que
dura poc més que l’instant
just d’anomenar-lo, l’instant
d’anomenar-lo com la pedreta
aquella llisa que llances a
l’estany en calma,
la pedreta que a l’estany fa tot just tres
saltirons
rebotant damunt de l’aigua i s’enfonsa.
Amb seguici
d’anells que s’eixamplen i mostren,
vibrant, concèntrics, el
lloc que ocupa en el món
la fondària d’aquell paisatge
ocult
entre els fets i la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada