12 d’abr. 2018

La casa del llibre

La llegenda pretén desxifrar lo indesxifrable.
Com sorgida d'una veritat, ha de remuntar-se a lo indesxifrable.
KAFKA

Aquell paisatge ocult entre els fets i la gent, un lloc
que és el propi ocultar-s’hi, insistent com un defecte,
fondo como allò fondo al fons de la nineta dels ulls,
que es desperta entre els actes diguem-ne quotidians, 
per descoberta més que no pas per invenció, 
com una confabulació astral, com una música 
de l’engranatge celeste, com el brill d'uns ulls 
pouant dins els ulls que el contemplen 
i ja no saber qui brilla en qui, tot brill, tot mirada. 
Aquell paisatge com sorgit d’una veritat 
que ha de remontar-se a lo indesxifrable 
i que es desplega amb allò que anomenem 
‘fer clic’ o ‘bell moment d’humanitat’
(clic a la manera en què DFW emprava el mot 
per referir-se a aquelles impressions que apareixen 
no sabem ben bé com  (ah, saber!)
prò que es graben a foc als ossos de l’ànima, 
com una traducció de l'ànima, i que resulta ser 
(permeti’m-se la batalleta) la mateixa paraula
que emprava el professor de dièdric de l'institut, 
l’Agustí, per referir-se a l’eureka 
de quan hom de sobte entén la figura
en l'espai, se li encén la bombeta: ‘fer clic’). 
Aquell paisatge que anomenem 
‘fer clic’ o ‘bell moment d’humanitat’ 
però que, a dir ver, fa de mal dir. Car no està fixat 
ni perfet de teoria sinó que es deixa pressentir
a través d’exemples, com a plaer concret 
d’allò que ens és escàpol.
(Com quan fa un parell de setmanes a la llibreria 
una clienta se m'acosta i diu, amb to suau, 
quasi administratiu: “Buenos días, 
¿Soy yo o aquí hace mucho calor?” i jo,
suant com un pollastre, responc: 
“¿Verdad? Pordió qué calor hace” i ella afegeix: 
“No no, o sea sí pero que yo quiero el libro que se titula así: 
¿Soy yo o es que aquí hace mucho calor?”).
Aquell moment de gràcia concreta i compartida, 
de troballa petita però plena de possibilitats, 
aquell moment escletxa d’aire fresc que voldríem 
allargar tenir-ne l'usdefruit fer-hi la casa,
com si ens pogués salvar de la pròpia contingència
el mateix viure-la amb plenitud, com si en aquell instant
escletxa d’aire fresc hi confluïssin cos i ànima, 
diguem-ne, que és la corda vibrant de la veu que som, 
vibrant per una ferida molt petita i mal curada 
de sempre allà esperant-nos com una estranyesa,
com un Guadiana eixint colpejant el cor 
per fer-nos sentir la sang que hi batega com un fat 
deixant-se intuir, per un instant, amb allò 
que anomenem ‘clic’ o ‘bell moment d’humanitat’.
Aquell paisatge que dura poc més que l’instant 
just d’anomenar-lo, l’instant d’anomenar-lo com la pedreta 
aquella llisa que llances a l’estany en calma, 
la pedreta que a l’estany  fa tot just tres saltirons 
rebotant damunt de l’aigua i s’enfonsa.
Amb seguici d’anells que s’eixamplen i mostren, 
vibrant, concèntrics, el lloc que ocupa en el món 
la fondària d’aquell paisatge ocult 
entre els fets i la gent.