19 de gen. 2018

Llum, foc, destrucció. Estirant fils.


La intuición es la ciencia de los individuos singulares
(Luciano Espinosa, referint-se a Spinoza)


     Diu l'Evangeli de Sant Joan (1, 1-18) en aquesta versió: "No era él la luz, sino para que diese testimonio de la luz". Diu el mateix passatge en l'edició de La Bíblia publicada per Ediciones Paulinas l'any 1964, pàgina 1246: "No era él la luz,/ sino el testimonio de la luz.". Heus aquí dues traduccions que en modifiquen el sentit. Com que no sé llatí i ara mateix no puc anar a la font original, em conformo en realitzar una petita comparativa entre aquestes dues propostes. Aquest seria l'exercici.

En el primer cas sembla llegir-se "no era la llum sinó per altra cosa que...", o sigui si que l'era però establerta com a finalitat. Potser a la manera d'Aristòtil quan afirma (+o-) que l'ànima està en la forma de les coses, però enfocada, és clar, almenys a priori, a una dogmàtica i a una fi cristiana. 
Per tant la llum es carrega a ella mateixa a la motxilla, s'hi esdevé una assumpció, la llum ha de ser caminada per ser tal i, estirant el fil, si se'm permet, s'hi acaba llegint una preeminència d'allò existent vers allò essencial. Ni que sigui una existència dedicada a la lloança (o fins: a la militància), podem pensar que el fet diví no deixa de ser el fet diví en tant que: "Dios creó al hombre a su imagen,/ a imagen de Dios lo creó,/ macho y hembra los creó." (Paulinas, 1964: 9, Gènesis 2,1). Una manera de veure-ho, però que hi és, com un alè impregnat al text. 

En el segon cas el que diu la llum queda exclòs de la llum pel mateix acte de dir-la, sembla ser: ja no s'és la llum establerta en una forma definida (de fet, en el primer cas la llum no és sinó per la forma que la defineix) sinó que se'n separa per poder ser dita. Estableix una escissió necessària (la llum, que és déu, però també l'Home pel fet d'estar confegit a imatge seva, es separa entre la pròpia llum i allò pel qual podrà ser contemplada, establint una distància que permetrà la mirada i el reconeixement de dita llum, una mica a la manera com funciona la consciència, com un auto-reconeixement; aquest gest permetria coexistir lo humà amb lo diví) i, per tant, una dualitat entre allò escindit: la llum i aquell que n'ha de fer testimoni. Diguem que en aquesta distància s'hi inscriu el món. Bé. Si ara estirem la imatge aquella que proposa Paul Celan, quan parla de la poesia de Mandestam (+o-, que ara mateix no disposo del text original) com una obra sotmesa a l'angle d'inclinació de la pròpia existència, en el sentit de que "[...] por medio del lenguaje quiere ser actual en su verdad" (Micrólitos, Celan, Trotta, 2015: 146). Estirant aquest fil, pot dir-se que món esdevé aquest cos a cavall entre la llum i l'ombra que s'hi projecta, una ombra ja indestriable del cos i la llum. On l'Home s'adona de la seva posició entre les coses, una posició per cert constitutiva a la manera com Lluís Solà, que per cert té un poema que treballa aquesta imatge (el primer del seu llibre Laves, escumes, dins del volum De veu en veu publicat a Proa), s'inscriu en l'escletxa del paisatge, ja paraula (em refereixo a l'escletxa feta paraula, no pas al paisatge. No en va, Solà deixa escrit al mateix volum: "Una veu cerca la boca que l'inventi." (2001: 56)). En el cas de Celan es tractaria de la llum del  mal, és clar, l'alta llum de l'essència que ha acabat per resplendir als crematoris nazis (permetin-me la simplificació per la voluntat sintetitzadora) . L'anàlisis recauria doncs en el cos, en el subjecte que escau a dit cos, en si aquest subjecte ha estat cossificat, essencialitzat, etc. Però també, i ara ja ens allunyem, si la pròpia llum venia ja no d'un pla merament diví (aquesta seria la trampa, de fet, l'essencialització justificadora d'una Idea per sobre d'un subjecte) amb una angle d'incidència trucat pel propi cos a través de la història i la tradició. Tornem al fil del principi, però.
Si en el segon cas es pot establir el principi d'existència com una escissió, si ja no s'és la llum sinó un testimoni, si dit testimoni no implica també la pròpia flama de la llum es converteix una una cosificació, en una paròdia de dita llum. Potser aleshores es tracta de com posicionar diguem-ne aquesta llum: si la llum és el bé ens interessa la primera versió. Si per contra, la llum ha esdevingut justament aquesta trampa i aquest perill revestit i fet bell per una perversió de l'estètica a fi d'ocultar l'horror, la mentida, etc., aleshores es tractaria d'adoptar la segona versió: allò humà s'estableix no en la comunió sinó en la distància que s'adopta vers aquesta comunió. Es aleshores el caminar per aquest desertar l'autèntica flama que adoptaria la segona versió no tant per gust sinó com un mode de combat que reclama què coi passa amb la primera opció. 

Escric a raig i el tema es ramifica de manera prodigiosa. Ho deixo aquí, amb alguns plantejaments (de profà educat en el catolicisme, jo en diria més aviat pseudocatolocisme) que caldria segurament concretar, desenvolupar i redreçar (en definitiva, revisar-ho). Potser caldria anar al Talmud i veure com es tradueix dit passatge i el seu possible encaix en això dit. En qualsevol, cas la fondària que actua en aquest vers actuaria com a vas comunicant entre les dues lectures que, potser desembocarien a allò de Spinoza de que no som sinó la suma dels nostres afectes.