En relació a un poemet i al text anterior

Heus aquí un diguem-ne poema el qual, al marge de si reïx o no em matèria de resultat, ha servit de punta d'entrada al text anterior. Només per això ja m'ha valgut la pena. Diu:

Etiquetes per oblidar-ne el nom.

Aquest no voler saber

que va del nom al verb.

No la llum sinó l'aombrat

testimoni de la llum.

La gràcia, vinguda a menys,

s'ha convertit

en broma infinita.

T'han domesticat la por

que fot pànic, nano. 

Només un detall més. La picada a l'ullet del segon paràgraf a la cosa Foster Wallace no és només la gracieta banal, la qual el propi fragment ja l'inclou com a possibilitat, ni tampoc el simple lament davant la gràcia perduda (a lo Hölderlin i com tants d'altres, de fet, vers l'Antiga Grècia i l'esplendor perduda i Co), sinó que també es pretén com a crítica (dir-ne "escombra" ja seria passar-se, oi?) al sistema: el riure com un mitjà de correcció (Bergson; Losada, 2003, 143), el riure com el pes just de què disposes per existir com a subjecte davant la gravetat (Luiza Neto Jorge, veure poema 'La gravetat'), etc. No m'esplaiaré ara amb la cosa del riure com a espai de revolta i desplegament del subjecte, el riure que obra en canal per deixar veure el cor de l'assumpte, ni que sia al cost de perde-s'hi, etc. Queda prou clar amb aquest esbós, diria. Bé. Al meu entendre, la 'gràcia' del vers és que la pròpia paraula 'gràcia' que aquest conté contempla i inclou les dues opcions de sentit del mot: gràcia de gracieta i gràcia com a do diguem-ne diví. Dues opcions que a través del "vinguda a menys" queden cosides en la "broma infinita": implica la necessària banalització (gracieta) en tant que esdevé un exemple del propi temps i, al mateix temps, i una crítica d'aquest temps, a la manera d'una "burla que es burla de la seva burla cremant-la", per dir-ho com Joan Fuster (al seu llibre de títol, per cert, mol escaient: Combustible per a falles). El "s'ha convertit" manté la conversió cristiana però al mateix temps integra els canvis soferts, tant allò que queda convertit com el propi mot "convertir". I apurant l'assumpte: si la broma és infinita vol dir que al mateix temps que existeix la pròpia existència vessa ja sobre ella mateixa, a la manera d'un etern retorn, com un cercle viciós desesperant i addictiu a la vegada (cas que es donés una fal·làcia circular, també ella quedaria inclosa com a condició de l'existència del que la proclama: no es tracta tant d'una veritat abstracte com de la veritat de l'Home, comuna en cada un d'ells com a possibilitat). Bé. Tornant al concepte gràcia-broma, l'autoreferencialitat és doble i l'ambigüitat pròpia del poema està posada diguem-ne a aquest servei, a mostrar-ho. El versot final és doncs un reconeixement i al mateix temps un mostrar-ho. La gràcia en el seu doble aspecte. Per altra banda, els versos es van connectant un darrere l'altre, la lectura és directa, encadenada (amb els salts necessaris, tant de tempo com de sentit, mostrat pels espais en blanc i el canvi d'estrofa), ja sia per la literalitat o per l'evocació (i no, en canvi, per una paronomàsia que lligui so i sentit. Va com va). Vegi's: "Etiquetes" - "oblidar-ne el nom" - "del nom al verb", "verb" - "llum", "llum"-"no la llum", "no la llum" - "gràcia", "gràcia" - "broma" i, és clar "broma"-"infinita" per, finament, "Etiquetes" - "T'han domesticar la por que fot pànic". Aquest és l'intent, almenys (una hermenèutica que de fet, no caldria explicar). El fracàs aleshores, és clar, és a tocar. A flor de mot, que diria el poeta. La corda fluixa dels mots, que diria l'altre (ah, els noms!). Suposo que ho ha de decidir el lector. Valgui l'intent com a tal, però. Valgui l'intent com a tal però que tampoc serveix d'excusa per una espècie d'autocomplaença d'"habitar l'esquerda". No en va: auto-complaença i habitar l'esquerda és un oxímoron. I valguin els oxímorons com a punt de sortida però no com a punt d'arribada. 
Bé. Que el text descansi, i veurem demà si 'la millor correcció segueix essent esborrar-lo' o no. Seguir-ho intentant, heus aquí. En qualsevol cas, la sentència seria: val més caure de ben amunt que no quedar-se a terra.